Un millón de gracias ahora mas que nunca

Un millón de gracias ahora mas que nunca
Uno, dos, tres millones de gracias

domingo, 31 de octubre de 2010

MIGUEL HERNÁNDEZ, sinònim de justicia i llibertad

 
Hambre
:
Tened presente el hambre: recordad su pasado
turbio de capataces que pagaban en plomo.
Aquel jornal al precio de la sangre cobrado,
con yugos en el alma, con golpes en el lomo.
:
El hambre paseaba sus vacas exprimidas,
sus mujeres resecas, sus devoradas ubres,
sus ávidas quijadas, sus miserables vidas
frente a los comedores y los cuerpos salubres.
:
Los años de abundancia, la saciedad, la hartura,
eran sólo de aquellos que se llamaban amos.
Para que venga el pan justo a la dentadura
del hambre de los pobres aquí estoy, aquí estamos.
:
Nosotros no podemos ser ellos, los de enfrente,
los que entienden la vida por un botín sangriento:
como los tiburones, voracidad y diente,
panteras deseosas de un mundo siempre hambriento.
:
Años del hambre han sido para el pobre sus años.
Sumaban para el otro su cantidad los panes.
Y el hambre alobadaba sus rapaces rebaños
de cuervos, de tenazas, de lobos, de alacranes.

Hambrientamente lucho yo, con todas mis brechas,
cicatrices y heridas, señales y recuerdos
del hambre, contra tantas barrigas satisfechas:
cerdos con un origen peor que el de los cerdos.
:
Por haber engordado tan baja y brutalmente,
más abajo de donde los cerdos se solazan,
seréis atravesados por esta gran corriente
de espigas que llamean, de puños que amenazan.
:
No habéis querido oír con orejas abiertas
el llanto de millones de niños jornaleros.
Ladrábais cuando el hambre llegaba a vuestras puertas
a pedir con la boca de los mismos luceros.
:
En cada casa, un odio como una higuera fosca,
como un tremante toro con los cuernos tremantes,
rompe por los tejados, os cerca y os embosca,
y os destruye a cornadas, perros agonizantes.
:
Miguel Hernández.

lunes, 25 de octubre de 2010

2n. ESO 1x1 Per començar!

1.Llegiu el text que hi ha més avall: Pobles bàrbars, invasions i fi de l’Imperi Romà, i responeu a aquestes preguntes:



  • Els romans, a quins pobles, anomenaven bàrbars ?
  • Fes un resum de les principals característiques dels pobles germànics: on vivien, a què es dedicaven, per què eren nòmades, com estaven organitzats, quines creences tenien …?
  • Quina relació van tenir els pobles germànics amb els romans ?
  • A partir de quan aquesta relació va ser especialment violenta ?
  • A partir der quin segle, alguns d’aquest s pobles germànics  van envair territoris de l’imperi romà ?
  • Quan i quin poble germànic va liquidar l’Imperi romà d’Occident donant lloc a la formació dels anomenats regnes germànics ?
  • Com es deia l’últim emperador romà d’occident ?
2.       Busca a internet com es deia el rei dels visigots quan aquests van saquejar i envair Roma i a quin any va passar . Pots trobar-ho a:

TEXT:  Pobles bàrbars, invasions i fi de l’Imperi Romà
Els romans anomenaven bàrbars tots els pobles que no pertanyien a l’Imperi. Al llarg dels segles I i II, el limes (línia de frontera del territori sota poder romà) s’havia ampliat molt. Darrera d’aquesta línia s’hi trobaven terres desèrtiques, com a l’Àfrica (d’on es podien obtenir escasses riqueses), o estats organitzats que no podien ser sotmesos, com a l’Orient el regne dels sassànides (successors de l’Imperi Persa), o finalment, les boscoses terres centreeuropees, on vivien els pobles germànics.
Majoritàriament, es tractava de pobles ramaders, que practicaven també l’agricultura, tot i que utilitzant tècniques primitives. Com que no coneixien la rotació dels conreus, quan portaven un temps en un territori, la terra s’esgotava i havien de marxar cap a un altre lloc.
Els pobles germànics s’agrupaven en famílies, relacionades al seu torn en gens. Diverses gens formaven una tribu. Tot això s’assentava en llaços de parentiu. En el si de les tribus hi havia una diferenciació entre els guerrers i els camperols, els quals no tenien drets polítics. També posseïen esclaus.
En aquestes tribus el poder el tenien un consell d’ancians i una assemblea de guerrers, els quals elegien per aclamació el cabdill militar que havia de dirigir-los. Es regien per una llei consuetudinària, és a dir, no tenien codis escrits, sinó normes basades en la tradició, que es transmetien oralment d’una generació a l’altra.
Els pobles germànics creien en déus guerrers com Tiw, Thor o Woden.
La relació d’aquests pobles amb l’Imperi Romà va ser diversa. Hi va haver llargs períodes en els quals mantenien relacions pacífiques i comercials, fins al punt que, a mesura que prenien contacte amb el món romà, van imitar molts dels seus costums, com, per exemple, el cristianisme.
En d’altres moments, la relació va ser més violenta. Els pobles germànics es van enfrontar entre ells, però, sobretot, van mantenir llargues guerres amb Roma. Practicaven el saqueig i utilitzaven la tècnica de les guerrilles: atacaven per sorpresa i fugien ràpidament, sabotejaven els abastaments dels exèrcits contraris, etc.
Els atacs d’aquests pobles bàrbars a l’Imperi Romà van ser molt intensos a partir del segle III. Alguns van arribar a penetrar a l’interior de l’Imperi, on saquejaven i destruïen ciutats.
La pressió dels pobles bàrbars, mitjançant enfrontaments o aliances, va condicionar força l’evolució política de l’Imperi des del segle III. A mitjans del segle IV, aquesta pressió va intensificar-se molt. Alguns pobles van envair territoris de l’Imperi fins que, a les darreries del segle V, van liquidar l’Imperi d’Occident i van donar lloc a la formació dels anomenats regnes germànics.
Entre les causes de les invasions cal citar la pròpia feblesa de l’Imperi Romà, però també l’arribada a terres europees dels huns, procedents de les estepes asiàtiques.
La pressió dels huns va fer que els visigots, en primer lloc, demanessin d’entrar a l’Imperi mitjançant un pacte que els permetés de mantenir les seves pròpies lleis i costums, a canvi de comprometre’s a servir com a exèrcit aliat per a la defensa de l’Imperi.
No obstant això, ja a l’interior, a les darreres dècades del segle IV i les primeres del segle V, van instal•lar-se successivament en diversos territoris de l’Imperi (van arribar, fins i tot, a saquejar Roma) fins a establir-se en la Gàl•lia i, posteriorment a la Península Ibèrica.
Mentrestant, uns altres pobles, els vàndals, alans, sueus i burgundis, van aprofitar-se també de la feblesa militar i política de l’Imperi per a penetrar-hi.
Finalment, uns altres pobles, els ostrogots, van penetrar a la Península Itàlica i, l’any 476, van deposar el darrer emperador d’Occident, Romul August. Amb això es pot considerar acabat definitivament el poder polític de Roma sobre la Mediterrània Occidental.